Tot comença a l'aeroport del Prat amb un "sniff, sniff, mon amour... je t'aime mais je dois partir... tu et toujours dans ma coeur" o alguna cosa així (els idiomes no són el meu fort). Pugem a l'avió, destí Lisboa, les tres Maríes: Mir, Ari i la menda lerenda. El trajecte és totalment surrealista. Per començar ens trobem amb un grup de tipejos portuguesos, borratxos fins a les celles... l'un cantant, l'altre trallant (per cert, assegut darrere nostre), l'altre tirant-li la canya a les hostesses i a tot el que tingués "pepitilla"... Total, un quadro. Quan faltaven pocs minuts per aterrar, l'avió va començar a trontollar i va passar tant aprop d'unes cases properes a l'aeroport que podies veure com es netejava el cul el del cinquè d'un dels edificis. Un patir... pensàvem que moriríem. Finalment l'aterratge es va produir, amb bots i frenades (una mica més i ens mengem la tauleta dels seients del davant), però vam aterrar.
Un cop a l'aeroport havíem de trobar un mitjà de transport que ens portés a l'hotel. L'autobús trigava una mica, així que vam decidir agafar un taxi. Vam fer cua fins a que va arribar el nostre (filera i per ordre); el conductor era la calca de l'Stallone i tenia mala llet. El tio es feia el simpàtic i es va fotre a parlar del Barça... nosaltres vam criticar en Figo. Li vam veure el llautó quan va voler fer una volta tonta per arribar a l'hotel. "Senyor, deixi'ns aquí"; es va emprenyar. 19 euros ens va cobrar el molt #@!#, a diferència dels 6 que ens han cobrat avui per fer el mateix trajecte.
A l'hotel "Diamonds" ens reben dos recepcionistes la mar de simpàtics. Ens ofereixen anissos (tot està decorat amb conillets de Pascua) i ens donen la clau de l'habitació. Cadascuna s'adjudica un llit (a mi em toca el "llitet") i comencem a investigar-ho tot. El lavabo, els armaris, els canals de la tele, etc. Fan molta gràcia els llums que hi ha sobre les tauletes de nit. Se'n diuen "touch" i s'encenen o s'apaguen si els dones un copet. Bé, això ho avarigüem un dia més tard. La primera nit les dues Maríes els foten òsties per fer-les funcionar. La decoració de l'hotel és tremenda; fotos de NY, Las Vegas, de l'Elvis... cada planta té un nom: Detroit, Hollywood, etc. Però recentment l'han reformat i la veritat és que està força bé.
Decidim sortir a sopar ja que tenim una mica de gana; on podem anar? A l'hotel ens diuen que l'únic que podem trobar aprop és un centre comercial. Doncs "va a ser que no". Passem i agafem el metro. Quin metro! És enorme i per arribar a l'estació has de fer un safari... queda molt soterrat i has de baixar moltíssimes escales. De Picoas (on està l'hotel) ens arribem a Baixa-Chiado. "Ca bunic!". Realment té molt d'encant... les voreres i les places fetes de pedretes, carrers estrets, els edificis decorats amb "rajoles"; es veu que recorda a París o a alguna ciutat italiana (a mí no, perquè no he estat per cap d'aquests indrets); ara, la majoria de parets plenes de graffities... La majoria de restaurants estan plens, de gom a gom. En trobem un, tipus restaurant del Born, molt modern, però hi ha taula. Mengem força bé per 14 euros cadascuna (cobren el cobert i no ens ho diuen els molt...) i a l'hora de demanar els cafès comencem a tenir problemes. Cada tipus de preparat de cafè amb llet té diversos noms. El més complicat és demanar un descafeinat de sobre... finalment deicideixo demanar un descafeinat de màquina, però no l'encerto ja que té més cafè que llet. Demà preguntarem perquè no ens acaben d'entendre... Retornem a l'hotel amb el metro (aquí tanca a la una tots els dies)... Sincronizem els despertadors (per cert, aquí és una hora menys, com a les Canàries) i a dormir...
No hay comentarios:
Publicar un comentario