Lisboa. "Diario de a bordo". Capítol 3 i últim

Diumenge ens llevem d'hora per poder agafar el tren i arribar-nos fins a Sintra. Esmorzem per agafar forces i ens arribem fins a l'estació. El bitllet d'anada i tornada val quatre duros... el trajecte no es fa gens pesat tot i que agafem un tren que para a totes les estacions. En arribar passem d'aturar-nos al punt d'informació; a banda que hi ha una cua tremenda de turistes, preferim anar seguin la petita guia que ha portat la Mir.

A Sintra se l'anomena Vila Velha, pels seus paissatges, els seus carrers i els seus edificis; fa no sé quan de temps fou residència estiuenca de la burgessia portuguesa i dels caps moros. Anteriorment se la van disputar els romans, els àrabs, els portuguesos i els espanyols. Fou també residència de la monarquia i el Sr. Lord Byron va dir d'aquesta "bonica" població un seguit de coses que passo d'escriure ara mateix perquè en fa mandra i és un poc llarg.

Agafem un autobús que ens puja cap al Palau da Pena i al Castell dels Moros. Fa solet però molta rasca i vent. L'entrada al Palau val molta pasta i com que anem justes de diners i "el forn no està pa bolls" paguem per veure el parc de la Pena. Es veu que té una gran importància cièntifica i ocupa unes 85 hectàrees. El Parc i el Palau són l'expressió màxima del Romanticisme del segle XIX. Caminem una bona estoneta pels jardins i quan se'ns obre l'estómac decidim baixar cap al poble. Hem d'esperar l'autobús que triga ben bé una hora... passem fred... la candela regalima. Finalment arriba i la cua de gent comença a entrar. Uns llestos francesos intenten col·lar-se... i la gent comença a increpar-los. Quina barra que té la gent!. Hi ha moltes corves i arribo marejada... ara només falta trobar un lloc per menjar. Aquí està bé... menú per 8 euros. Nosaltres que ens pensàvem que menjaríem alguna cosa del país i els menús que tenen són: japonès, espanyol, mexicà, etc. No val res, però com a mínim omplim l'estómac. Després d'haver dinat sortim a passejar pels carrers de la Vila... preciós. Semblen trets d'un conte. Entrem a les botigues per xafardejar rajoles, tovalloles, sabó... La Mireia i l'Ari compren records per la família; jo no (veig una sargantana preciosa però ja no toca comprar-la). Són les 6 de la tarda i abans d'agafar el tren decidim anar a prendre una xocolata calenta. Mmm... que és bona. Xerrem una bona estoneta sobre les nostres coses. Fèia temps que no parlàvem.

El trajecte en tren és divertit perquè comencem a fer fotos com a loques dins el vagó... he descobert una opció a la càmera de l'Ari (una reflex digital) que et permet disparar i fer seqüències de la mateixa foto. La gent ens mira i riu amb nosaltres.

Quan arribem a Lisboa anem a una botiga que l'Ari té localitzada, on venen bijuteria molt divertida. Em compro unes arracades que fèia temps volia... les altres també es compren unes de molt guapes. I d'aquí a l'hotel... Òstia, si fan el barça, no m'enrecordava. Ens demanem unes birres i mirem el fútbol. Arriba un senyor amb la seva dona; l'aparca en una cadira i mentrestant ell xerra de futbol amb nosaltres. El partit és una repetició, perquè ja han jugat abans i el senyor sap com han quedat (la seva dona també i va fent comentaris sobre el resultat). Calli i no digui res, o li trenco les cames. Ens diu que el Madrid ha perdut; juas. Els recepcionistes de l'hotel frapen amb la nostra passió futbolera... bé, a l'Ari no li agrada el futbol, però també se'l mira. Guanya el barça amb diferència. Oe, oe, oe! Uix, ara tenim gana. Al costat de l'hotel hi ha una pizzeria (bé, és un pizza hut, "pa que vamos a engañar al lector") i decidim comprar una pizza i pujar a l'habitació (perracas estem). Quina guarrada per favor, però ens la mengem tota (una familiar+pa d'all+patates). Mirem una estona la tele i marxem a dormir, ja que a l'endemà ens hem de llevar a les 6 del matí. Bona nit!

Dilluns de Pascua. Avui és l'aniversari de ma mare... quan arribi a BDN li faré un truc. El despertador sona ben aviat. Acabem d'enllestir les maletes, pugem a esmorçar i cap a les 8 agafem un taxi. A diferència de l'Stallone que ens va portar el dia que vam arribar, s'atura un senyor molt simpàtic i agradable, que ens cobra un preu raonable pel trajecte. Gràcies! A l'aeroport hi ha molta gent però no trobem cua per agafar el bitllet (veiem cares badalonines). Per fer temps anem a fer un cafetó. La Mir demana a una senyora per la zona de fumadors i li diuen que pujant cap a la nostra porta de sortida la trobarem. Surrealista... la zona de fumadors es tracta d'una cabina de vidre, d'uns 5 metres quadrats. Home, no cal... per fotre això més val que no hi tengueu res. Tothom està allà, apretats, com si d'una llauna de sardines es tractés.

A les 10 i poc embarquem... avui els passatgers semblen més normals... pos va a ser que no. El nen no para de cridar la nena, el pare encara fot més crits que la criatura; un nadó que es fot a plorar, l'altra que no sé què... Jo em foto a dormir i no m'entero gaire però es veu que aquelles passen tot el viatge distretes... Cap a 2/4 de 2 arribem al Prat i encara hem d'agafar un autobús que ens porti al tren i d'aquí cap a Sants i de Sants cap a Badalona. Total, que entre un pito i una flauta arribem cap a les 3. Aquelles tenen dinar familiar... jo dino amb la Nuska una amanida d'arròs ja que tinc la nevera buida. El viatge ha estat molt bé; he pogut pensar i desconnectar, demà serà un altre dia i tornarem a la rutina diària. Gràcies amigues!

Lisboa. "Diario de a bordo". Capítol 2

Bon dia! Dissabte, 9 hores... pugem a la setena planta on ens espera un esmorçar dels que jo anomeno "continental". Un suc, uns bocates, un cafè amb llet... reventaré! Una mica més i em carrego la Mir perquè no em fixo que en comptes de posar-li un suc de taronja li estava posant de préssec i ella és alèrgica a aquesta fruita... sort que ho detecta de seguida. Com que fa bon dia decidim anar xino-xano cap al casc vell... poc després apareixen uns núvols de la òstia i es fot a ploure... Una de nosaltres torna cap a l'hotel a buscar el paraigües; som tan lerdes que no els hem agafat. L'Ari i jo, mentrestant esperem, ens fiquem en unes galeries a fer un cafè amb llet. Paguem per cadascun 70 cèntims, que és el que haurien de cobrar a Barna; jo em compro un paquet de tabac i pago, en un estanc, 35 cèntims més dels que pagaria al nostre país. Com hauria de ser...

Quan ja tenim el paraigües i la Mir amb nosaltres (per cert, ens pensàvem que t'havien segrestat... has trigat moltíssim) anem passejant fins arribar-nos fins el castell de Sao Jorge. Passem d'entrar perquè hi ha una cua de collons i no tant perquè l'entrada val 5 euros. Fem fotos per la zona... tot preciós. Tinc la desgràcia que la meva càmera comença a fer l'idiota; sols em falta això... el cor tocat, la càmera trencada...

Entrem en una botiga, en la que hi venen rajoles, roba, titelles... com m'agradaria tenir-ne una de titella... uix 200 euros... No sé que hi veig que em fa recordar a... i de sobte em comença a caure per la cara una llagrimeta... aix, no vull que em vegin les col·legues... però no puc dissimular, tot i que m'amago darrere un moble ple de rajoles... quan anem a sortir de la botiga la Mir em dóna un paquetet i em diu: té, és per tu. Buaaaaaaaaaah, gràcies amiga! Mentrestant, l'Ari, intenta fer unes fotus d'unes pedres pintades, maquíssimes, però el tio de la botiga ens diu que "aquí fotosh nao" (ho reprodueixo tal com ens va sonar). No m'estranya, havíem fotut el trípode i tot! Sortim d'allà i seguim passejant; definitivament la meva càmera és morta... què hi farem... déu ser un senyal.

Com que tenim gana ens fiquem en un petit restaurant, molt cutre, on hi ha un rétol que hi diu: "boru de gallina per 80 cèntims". Osti tu, doncs un plat calent ens aniria bé. La cambrera té bigoti, la sopa és boníssima i el pollastre que demano -frago- amb patates, més aviat déu ser de gallina, perquè la cuixa és més dura que una pedra; aquelles demanen calamars -lulas-que semblen sortits d'una pel·lícula de Julio Verne. Abans de l'àpat ens porten un plat amb un assortiment de patés i formatge (aquest últim boníssim; el paté em recorda a les llaunes que li dono a la Nuska, però me'l menjo; és boníssim o déu ser la gana que tinc).

Després decidim anar caminat fins a Praça do Comércio. Prenem un cafè i altra vegada tenim dificultats perquè ens entenguin; jo per si de cas m'he endut de l'hotel sobrets de cafè descafeinat per ensenyar-los al cambrer... no m'entenen perquè només em porten una tassa amb llet. Posa't tu el sobret! Després del cafè pugem fins a la part alta del barri i per baixar agafem un antic ascensor (Elevador de Sta. Justa) que fa una mica de por... L'Ari no mira avall, té vertígen i va arrambada a les parets. Si cau això, ens matem... un cop arribem avall decidim comprar berenar; unes tartaletes típiques de Portugal; es diuen no sé que de nata, "i, què hi porten?" Crema. No entenc res!. Es fot a ploure a bots i a barrals i decidim tornar cap a l'hotel... a més estem cansades i són les 7 de la tarda. Sobre les 8 ens plantem allà i decidim pujar a l'habitació. Deuen ser les 9; fa fred i molt de vent, motiu pel qual pensem de demanar alguna cosa de menjar al mateix hotel. Només tenen sandvitxos però ens conformem. Una ampolleta de vi i unes patatones... ens ho porta un dels recepcionistes. Li obre la porta la Mir, amb el pijama aquell tan sexy... ha quedat prendada i ell sembla que també... jo al meu rotllo, dins el llit, i l'Ari ha hagut de ficar-se al lavabo perquè s'està descollonant. Sopem, bebem, i amb el vinet ens agafa una profunda somnolència... mentrestant mirem la MTV... demà serà un altre dia. Ens espera Sintra.

Lisboa. "Diario de a bordo". Capítol 1

Tot comença a l'aeroport del Prat amb un "sniff, sniff, mon amour... je t'aime mais je dois partir... tu et toujours dans ma coeur" o alguna cosa així (els idiomes no són el meu fort). Pugem a l'avió, destí Lisboa, les tres Maríes: Mir, Ari i la menda lerenda. El trajecte és totalment surrealista. Per començar ens trobem amb un grup de tipejos portuguesos, borratxos fins a les celles... l'un cantant, l'altre trallant (per cert, assegut darrere nostre), l'altre tirant-li la canya a les hostesses i a tot el que tingués "pepitilla"... Total, un quadro. Quan faltaven pocs minuts per aterrar, l'avió va començar a trontollar i va passar tant aprop d'unes cases properes a l'aeroport que podies veure com es netejava el cul el del cinquè d'un dels edificis. Un patir... pensàvem que moriríem. Finalment l'aterratge es va produir, amb bots i frenades (una mica més i ens mengem la tauleta dels seients del davant), però vam aterrar.

Un cop a l'aeroport havíem de trobar un mitjà de transport que ens portés a l'hotel. L'autobús trigava una mica, així que vam decidir agafar un taxi. Vam fer cua fins a que va arribar el nostre (filera i per ordre); el conductor era la calca de l'Stallone i tenia mala llet. El tio es feia el simpàtic i es va fotre a parlar del Barça... nosaltres vam criticar en Figo. Li vam veure el llautó quan va voler fer una volta tonta per arribar a l'hotel. "Senyor, deixi'ns aquí"; es va emprenyar. 19 euros ens va cobrar el molt #@!#, a diferència dels 6 que ens han cobrat avui per fer el mateix trajecte.

A l'hotel "Diamonds" ens reben dos recepcionistes la mar de simpàtics. Ens ofereixen anissos (tot està decorat amb conillets de Pascua) i ens donen la clau de l'habitació. Cadascuna s'adjudica un llit (a mi em toca el "llitet") i comencem a investigar-ho tot. El lavabo, els armaris, els canals de la tele, etc. Fan molta gràcia els llums que hi ha sobre les tauletes de nit. Se'n diuen "touch" i s'encenen o s'apaguen si els dones un copet. Bé, això ho avarigüem un dia més tard. La primera nit les dues Maríes els foten òsties per fer-les funcionar. La decoració de l'hotel és tremenda; fotos de NY, Las Vegas, de l'Elvis... cada planta té un nom: Detroit, Hollywood, etc. Però recentment l'han reformat i la veritat és que està força bé.

Decidim sortir a sopar ja que tenim una mica de gana; on podem anar? A l'hotel ens diuen que l'únic que podem trobar aprop és un centre comercial. Doncs "va a ser que no". Passem i agafem el metro. Quin metro! És enorme i per arribar a l'estació has de fer un safari... queda molt soterrat i has de baixar moltíssimes escales. De Picoas (on està l'hotel) ens arribem a Baixa-Chiado. "Ca bunic!". Realment té molt d'encant... les voreres i les places fetes de pedretes, carrers estrets, els edificis decorats amb "rajoles"; es veu que recorda a París o a alguna ciutat italiana (a mí no, perquè no he estat per cap d'aquests indrets); ara, la majoria de parets plenes de graffities... La majoria de restaurants estan plens, de gom a gom. En trobem un, tipus restaurant del Born, molt modern, però hi ha taula. Mengem força bé per 14 euros cadascuna (cobren el cobert i no ens ho diuen els molt...) i a l'hora de demanar els cafès comencem a tenir problemes. Cada tipus de preparat de cafè amb llet té diversos noms. El més complicat és demanar un descafeinat de sobre... finalment deicideixo demanar un descafeinat de màquina, però no l'encerto ja que té més cafè que llet. Demà preguntarem perquè no ens acaben d'entendre... Retornem a l'hotel amb el metro (aquí tanca a la una tots els dies)... Sincronizem els despertadors (per cert, aquí és una hora menys, com a les Canàries) i a dormir...